Dissabtes

Els dissabtes a la ciutat són especials. Normalment és un dels pocs dies on m’aixeco quan em desperto sense la intervenció del despertador ni cap altre element sonor impertinent.
Del llit estant veig tota la habitació il·luminada per la llum que entra a través del balcó i conforme els sentits van cobrant vida vaig escoltant al venedor de flors que tots els dissabte del món es posa a la cantonada del carrer a vendre flors i malgrat viure en un quart degut a la prodigiosa acústica d’aquest petit carrer de Sants la seva cantarella arriba a les meves orelles: “Vamos con las plantas, que son bonitas y naturales. Chiki que vamos con las rosas!!! Rosas claveles, que tengo orquídeas a muy buen precio”... Aquest so és el primer que escolto i es va alternant amb la xerrameca de les veïnes fins la 1.
Un dels altres plaers del dissabte urbà és esmorzar tranquil·lament, posar la rentadora sense pressa i desprès de fer la llista de la compra anar al mercat a les parades, on algunes em recorden pel deix riberenc i on sense saber el perquè quasi sempre compro amb xifres imparelles, 3 bistecs, 5 hamburgueses, etc.

Quan fa bon temps desprès de dinar encara tinc una altra tradició reconfortant i que si es fa en companya millor que millor, es tracta d’anar caminant fins a la platja, amb la radio a tot vela si vaig sol i plantar-me davant el Mediterrani i escriure quatre ratlles tot fixant els ulls a l’horitzó.
Darrerament val a dir que he sumat el llegir totes les entrades als blocs que segueixo i de pas escriure aquest. En definitiva home de rituals.

Retorn relatiu

Coses fetes durant vint dies de silenci:

Deixar entrar el Síndrome de Diògenes a casa més de l’habitual.
Comprovar que com a fidel deixeble de la Llei de Murphy si llenço una factura s’espatlla el ditxos radiador i no puc reclamar-lo. Per sort el síndrome de Diògenes em va fer guardar la estufa antiga.
Proposar-me d’anar més al cinema per veure grans històries com Harvey Milk (Fantàstic Sean Penn, Gus Van Sant a l'alçada com sempre) i recordar que els fets han de ser conseqüents amb les nostres paraules.
Deixar de malgastar energia xatejant per conèixer gent i redirigir-la a descobrir persones llegint els seus blogs. Una petita evolució de milions de gigues per a mi.
Tornar a tenir la documentació del cotxe en regla desprès d’un robatori desafortunat, 4 mesos i uns 120€ en tràmits i gestions despres.
Menjar i menjar, empatxar-me. Patir una gastroenteritis i tornar a la vida sana que tantes alegries em va donar i que em fa exclamar a l’estil Oprah: Com t’has pogut tornar a fer això un altre cop!!!!
Donar-li mes importància del compte al dilema lloguer o pis de compra. I no prestar suficient atenció al meu teixit social.
Acabar l’intrigant llibre El meu amor Sputnik, del qual m’agradaria parlar amb algú que l’hagi llegit i tot seguir començar la nova edició, amb una part inèdita, de l’Edat d’Or d’Artur Bladé, potser el llibreque mes estimo.
Pensar que:
probablement tot és aleatori, així que em relaxaré i disfrutaré de la vida.

Et trobo a faltar

Va compartir amb mi uns catorze anys, tot just estava a punt de complir-ne tretze quan me la van regalar. La gossa dels veïns havia tingut cadells i feia uns mesos que se’s havia mort la Quina. La vaig triar per ser diferent a la resta dels cadells. Era marró i de pel ni llarg ni curt, la gossa mes normal del món, tant de carrer que era inclassificable.
No va aprendre a fer res especial però la seva fidelitat era tant gran que no es separava mai del meu costat i quan marxava a jugar ella em seguia d’d'amagatotis a una distància prudent et giraves i la veires rere un arbre mig ajocada, amb el cap cotxo i dissimulant.
Va presenciar la etapa mes conflictiva de la meva vida, hi va haver moments en que era la única que se m’acostava i posava el seu capet sobre els meus genolls. Quan plorava se m’apropava, quan jugàvem sempre corria i quan entrava a la cuina i em veia rentar les mans tancava els ulls perquè sabia que li espolsaria l’aigua per ferla rabiar.
Quan es va fer hora de marxar a estudiar fora era la primera que em venia a rebre al cotxe, al principi em bordava com recriminant-me el meu absentisme. Si trigava mes de dues setmanes en tornar a casa al matí següent el primer que feia quan es despertava era pujar a la meva habitació i comprovar que seguia allí. Fins i tot sent velleta pujava les escales per fer-ho. I si ens quedàvem sols a la sala d’estar pujava al sofà i dormia al meu costat. Era el nostre secret.

Aquest any farà tres estius que es va morir i avui un capítol de Futurama que parlava d’un gos vagabund me l’ha recordada i en aquestes tardes de pluja la trobo a faltar. Va morir d’una malaltia i tot i estar dues setmanes molt malalta va esperar a que jo tornes al poble per anar se’n per sempre. Ara recordo aquella etapa en que ja no tenia a ningú que em sortís a rebre i lamento tant que hagem de despendrens de tant afecte durant la nostra vida.Sempre et recordaré i malgrat tingui l’afecte de nou vinguts tu sempre seràs la que estava allí eixugant les meves llàgrimes a llepades, la que va ser capaç de criar a un gat abandonat com el seu propi fill demostrant que no només els humans poden fer el be sense esperar res a canvi.